Cosa de colores.

Los grises ya no son grises
y la tele es en color,
pero hoy el color es rojo,
el rojo del dolor.

No son grises ni marrones,
son azules los cabrones.
Aunque el latir sea verde,
rápido el negro se avalancha
sobre la joven multitud,
dejando roja su esperanza.

Oh, guerreros sin nombre,
perros fascistas de pecho cubierto
y de honra dudosa.
Esclavizan sin ver que son el primer esclavo,
el primer títere que no piensa.

Que no ven que los de arriba son los que pintan.
Que por muchos años pasados,
y que los grises no sean grises
y la democracia se crea transparente,
España es un país gris y deprimente.

Que de la cara el cruel amo de la jauría,
que se quite la máscara algún día.
Que de tanto esconderse ya no se sabe de que color sería.

Com dir-ho.

Em segueixen semblant poc mil linies per dir-te t'estimo.


Intent de formular ta bellesa
en síl·labes mal contades,
a mitja nit,
quan tu no hi ets.

Encabre els sentiments
en una bossa,
no és res més que això
aquest joc.
Potser si et dic que et trobà,
i en tu ho trobà tot.

No, no puc dir amb els ulls mig plorosos,
de joia,
que sóc al teu costat
i que per fi t'he trobat.
Que el teu pit és el de l'amant
i el de la mare.
Que el meu dit recorrent la teva nua figura
és el més proper que ha estat l'home de la glòria.
Ni que cada dolç somriure
és un etern instant de vida.

Et mentiria si et digués totes les paraules del món, doncs encara es queden curtes.
Et mentiria també, si no te les digués.